Per a mi l’infant comença
a considerar-se persona des del primer moment en que existeix a la panxa de la
mare, on necessita l’ajuda de la mare per sobreviure. A partir d’aquesta ajuda
estableix un vincle afectiu i emocional amb la mare i el pare.
Quan l’infant comença
anar a l’escoleta s’ha d’adaptar a moltes coses, a l’educadora, al lloc, a
compartir-ho tot amb altres infants, i sobretot, ha de viure la separació amb
els de casa.
Tant amb la família
com amb l’educadora s’ha de sentir segur, protegit, escoltat, observat... És a
dir, l’infant quan és nadó necessita l’ajuda d’un adult per poder satisfer les
seves necessitats i de manera que es va fent gran, gràcies a les rutines,
accions repetitives, aconsegueix una autonomia on de cada vegada podrà fer les
coses per si mateix.
L’infant, riu, plora,
pensa, actua, aprèn, parla, mira, escolta, experimenta, camina...L’infant des
del primer moment de vida fa accions les quals l’ajuden a créixer, a
desenvolupar els seus coneixements, al desenvolupament motor, emocional,
afectiu...
Per acabar, vull dir
que existeixen dos poemes els quals m’encanten per reflectir que són els
infants, primer, hi ha el de Loris Malaguzzi que ens diu que els infants tenen
cent llenguatges. I el segon, el poema “els infants” de Guillem d’Efak.
No hay comentarios:
Publicar un comentario